historia

Monastir de «SANTA CLARA»

És la ciutat de Balaguer capital de la Noguera, a la província de Lleida. Dista de Lleida 26 quilòmetres. Compta amb una població d’uns 16.760 habitants. La ciutat es troba a la vall del riu Segre, que travessa la població i rega les seves terres. Per la seva situació estratègica, la ciutat va sofrir profundament els avatars de guerres i invasions al llarg de la història a què s’al·ludirà en la breu ressenya d’aquest monestir.

  Aquesta comunitat ha tingut al llarg de la seva història tres fundacions, com podrem comprovar.

Els fundadors

Balaguer era al segle XIV la capital del Comtat d’Urgell, segona ciutat Comtal de Catalunya i segona Seu Episcopal d’Urgell.
El fundador del convent de Santa Clara va ser en comte-infant Jaume d’Aragó (+1347) i la seva esposa la comtessa Cecília de Cominges (+1384). Mogut per l’exemple de la seva àvia paterna Elisenda de Montcada, reina d’Aragó, que havia fundat a Barcelona el monestir de Santa Maria de Pedralbes, l’any 1314, el comte-infant Jaume va voler fundar un monestir, també de l’Orde de Santa Clara , que acompanyés amb la seva presència orant la vida del comtat d’Urgell. Desitjava establir un temple conventual on donar digna sepultura al seu cos i als seus descendents.
En els seus viatges als dominis de la Corona d’Itàlia, com a lloctinent del Regne, don Jaime va travar contacte amb el monestir de Corpus Christi, on va demanar les germanes per la seva fundació a Balaguer.

Primera fundació

Els seus desitjos van trobar satisfacció l’any 1347 en obtenir Butlla del papa Climent IV donada en Avignón el 23 de febrer, autoritzant el trasllat de “les monges que va manar l’Infant”. Eren Sor Margalida de Montcada, neboda de la reina Elisenda, Sor Francisca de Gaieta i Sor Margalida de Urtano. Van ser rebudes al monestir de Pedralbes i allà van preparar la fundació del convent de Santa Clara de Balaguer.
La inesperada mort del Comte-Infant el 15 de novembre de 1347, el flagell de la pesta negra a 1348 van retardar la fundació. A la fi, va ser duta a terme per la comtessa Cecília l’any 1351. Prop del castell Bell, en el més alt de la ciutat, es va edificar el convent “on van viure amb gran exemple i santedat, les monges que va manar l’Infant”.
D’aquells primers anys data la Llegenda del Sant Crist recollida en el Llibre Verd de la ciutat. Narra que els veïns van veure venir per les aigües del Riu Segre un crucifix. Van intentar treure-ho, però les aigües ho s’allunyaven una i altra vegada. Van avisar als clergues que van acudir en processó i van intentar prendre la imatge, però les aigües l’allunyaven fent impossible el seu intent. Van cridar llavors a les clarisses i, tot just arribar a la riba del riu, el crucifix es va venir als seus braços. El van prendre i el van pujar a l’església conventual. Des de llavors fins al dia d’avui, les gents han envoltat d’admiració i estima a les clarisses, com “guardianes del Sant Crist”, i de la ciutat.
Des de la caiguda del Comtat d’Urgell, el convent va iniciar un lent procés d’empobriment. La supressió dels franciscans conventuals els va privar de l’assistència espiritual dels frares del “conventet” contigu al convent. Va arribar a ser impossible habitar un edifici que es arruïnava i la comunitat es va dispersar. Una sola germana va romandre entre les ruïnes, fins a aconseguir interessar al Bisbe d’Urgell Bernat Zalba, ofm., Que va signar una concòrdia amb els eclesiàstics i una altra amb la Paeria de Balaguer per restaurar la vida conventual i l’edifici.

Segona Fundació

La segona fundació de Santa Clara de Balaguer es va realitzar en 1622 amb tres germanes del convent de Tarragona: Sor Beatriz Casals, Sor Beatriz Palau i Sor Serafina Montaner. Va començar una època de prosperitat per al convent. Es va ampliar també el Santuari i es van multiplicar els pelegrinatges i les accions litúrgiques plenes d’esplendor, en què participaven les germanes. Es va mantenir durant un parell de segles, malgrat l’ocupació francesa que va durar des 1652-1656.
El curs de la comunitat es va veure truncat per les lleis de desamortització i exclaustració del segle XIX, que la va conduir a situacions límit. Sis vegades van haver d’abandonar el convent en absències que van sumar 42 anys i 3 mesos.
En 1857 el convent estava destruït, però la corporació municipal, recordant el compromís fundacional de la Concòrdia signada al segle XVII, es va comprometre a reedificarlo. La comunitat va tornar a habitar en el convent restaurat l’any 1868. I va tornar més nombrosa i jove que quan va sortir.
Durant la guerra civil per consell del mateix Comitè, acurat en protegir-les, van habitar les germanes en cases de la ciutat, tornant quan la ciutat va ser alliberada.

Van continuar les guardianes del Sant Crist seva història travessant greus esdeveniments històrics i temps de renovació promoguts pel Concili Vaticà II. Fins que l’escassetat de vocacions va posar en perill la continuïtat. L’any 2004 les 5 germanes grans que quedaven, van ser traslladades al convent de Santa Clara de Vilobí d’Onyar (Girona) tancant les portes del convent de Santa Clara.

Tercera fundació

La tercera fundació s’iniciaria molt aviat, el 23 de desembre de 2006, amb Sor Mª, Victoria Triviño, originària del Reial Monestir de Santa Isabel de Barcelona, ​​Sor Anahí Biorci, Sor Aura Puac i Sor Marta Chicop, clarisses acollides pel Bisbe de Urgell, Joan Enric Vives i Sicília. Amb gran satisfacció de la ciutat, les noves guardianes del St.. Crist, van reprendre la vida de comunitat. La fundació es va iniciar com casa filial del convent Divina Providència d’Olot (Girona) i va rebre l’aprovació de Roma el 5 de febrer de 2008. Una vegada més el convent de Santa Clara ha ressorgit en una jove fraternitat, que mira a Clara per viure la pobresa, la bellesa de la virginitat cristiana i la santa unitat en l’amor.

Estat actual: La comunitat compte set religioses, 4 professes, 2 junioras, 1 postulant.
Treballs: enquadernació, brodat en or i passamaneria; i l’activitat literària com a escriptora de Sor Mª. Victòria.

Col·laboren en el servei litúrgic del Santuari.
Especialment promouen el testimoni de bellesa, des de la vida contemplativa, mitjançant representacions pròximes al acte sacramental, al Santuari. Ja han fet tradició el Trànsit de Santa Clara representat anualment el 11 d’agost i La llegenda del Sant. Crist, l’11 de novembre

20120626042636924Clarisses

monastir2